Dante Alighieri

 

Era un poeta italià que nasqué el 29 de maig  de 1265 i morí a Ravenna el 14 de setembre del 1321. És l’autor de la Divina Comèdia considerada l’obra mestra de la literatura italiana i un dels cims de la literatura universal, on l’autor s’hi personifica com a protagonista del viatge.

 

Procedia de una familia burgesa en decadència. Va estudiar entre els frares dominics i franciscans. A finals de segle XIII va unir-se als güelfs blancs, posant-se a favor del Sacre Imperi i en contra del Papa. Va ser enviat a l’exili quan els güelfs negres, partidaris del Papa i l’Església, conspiraren amb Carles de Valois autoritzant l’invasió de Florència. Durant els 20 anys d'exili va escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra va plasmar els càstigs que ell consideraba necessaris a la gent de l’època com Bonifaci VIII, el Papa de l’època que acaba al 8è cercle, concretament al 3r fossat.

 

Va tenir descendència, possiblement 4 fills, amb Gemma Donati, amb la qual es va casar de molt jove per acord dels pares. Tot i així el seu amor vertader era Beatriu, filla de Folco Portinari, que és el caràcer i motiu principal de l'obra. En l'últim capítol, l'autor promet parlar de Beatriu com mai ningú no ho ha fet de cap altra dona: "Així és que, si plau a aquell pel qual totes les coses viuen que la meva vida es conservi per alguns anys, espero dir d'ella allò que mai fou dit de cap altra. I després, plagui a aquell que és Senyor de la cortesia, que la meva ànima se'n pugui anar a veure la glòria de la dona seva, o sigui, aquella benaurada Beatriu, que gloriosament mira la faç d'aquell, qui est per omnia saecula benedictus1" . Amb la immortal Commedia s'acomplirà la promesa del poeta i el desig de reveure-la, si més no, en la ficció literària.

 

 

 

1. DANT, Vida Nova. Trad. de Manuel de Montoliu. Barcelona, Quaderns Crema 1999, pàg. 134-135